Sala de informatica

Després de no poder entrar  classe i no entendre les piñes, hem vingut a la sala d'ordinadors de la biblioteca. Buida.

No se si tenim classe.

Despres de dos dies a casa ja va sent hora de tornar. Pero, podrem? He hagut de vindre més d'hora "per si de cas". Ja no sé si el proper que em creui em dirà que torni a casa.

Mòbil nou.

Sí, en efecte. Per qüestions que ara mateix no estic autoritzada a explicar, tinc un mòbil nou. és aquest model.

Tot i que trobo a faltar el meu petit Mini Xperia, jo li deia "Mini" (snifff), aquest mòbil m'està resultant bastant útil i potser pugui ajudar a que tingui més al dia el blog, ja que tinc una aplicació per aquest propòsit.

El meu Mini ara el te la meva germaneta, que, confio, me'l cuidarà molt. Ara el meu mòbil hauria d'adquirir un nom, encara que no m'inspira. De moment ja li he comprat una funda i un protector de pantalla al mòdic preu de 3 euros!!! sí, tot junt. I encara millor! Al Bazar sant Cugat no només m'han posat un protector, m'han donat dos. Això era perquè el depenent estava una mica ocupat vigilant que no li robessin res, i m'ha posat un protector de més, gratis!!

He aplicat el primer protector com he pogut, però he fracassat, no sabia com anava, així que quan ja havia agafat experiència he ficat l'altre, i, a part d'un cantó una mica aixecat, està perfecte!!

Hi ha moments que canvien l'historia.

Aquest és l'inici d'una nova era.

Book review of Ender's Game

Com bé diu el títol de l'entrada, aquesta és la meva opinió de Ender. Però té una cosa especial. Ja que m'el vaig llegir en anglès i vaig escriure el Review per la classe d'anglès, ho penjo així. D'aquesta manera calmo també les demandes que m'han fet d'aquest gran document.

Ender’s Game, written by Orson Scott Card, won the Nebula Award in 1985, and the Hugo Award in 1986. Orson Scott Card, recognized novelist of science fiction, became famous because of this fascinating novel which shows us a future world. Although this novel has a close ending, the writer has published another six novels related with Ender’s universe; all books of the saga have been best-sellers.

Ender is the main character of the book, a very intelligent kid who lives in this future earth where couples can only have two kids. He is the third, and because of an incipient war with buggers, an alien species, Ender is recruited for the government at the age of six and is send to Battle School. The book tells Ender’s story and how the kids there become adults very early.

Firstly, the book is not what it appears. It isn’t just an adventure story, neither is it about aliens, it is deeper than that. It’s about kids doing things that kids mustn’t do. The adults are, in this book, the controllers who manipulate all in Ender’s environment; they isolate him, and they make him suffer, since they want him to be the greatest commander. In this point the story makes you think about the kid's situation and you suffer with Ender.

Secondly, the way that Orson Scott Card writes his characters is amazing. All of them are deep and complex with concrete personalities and histories. All of these characters, most of them kids, are seen through Ender’s eyes. He thinks about them and understands that he is alone.

In fact, this book is really hard, the violence in it is always present, and all although Ender doesn’t want to be the way he is becoming, he knows it is his duty. It makes you think about doing the right thing and how to be yourself in certain circumstances.

In conclusion, I cannot say anything wrong about the book. Basically it’s about children with guns and how awful it is. It’s a great picture about a terrible society seen through kid’s eyes. Ender’s game may make the reader suffer, but it gives, also, a great opportunity to think.

Ender's Game.

He acabat de llegir aquest llibre per segon cop, en teoria, ja que, jo el vaig llegir fa molts anys. El problema és que no se quants. Primer havia pensat que el vaig llegir amb 12. Però no, la meva estimada germana Alicia me'l va deixar molt abans, perquè quan tenia 10 o 11 vaig llegir El ocho, el primer llibre no juvenil que vaig llegir. Pero Ender va anar abans daixò i, evidentment, i em costa reconèixer-ho perquè mai ho he fet ni ho tornaré a fer, era massa jove per entendre'l. De fet només recordava el principi i una escena de la que tenia una imatge visual bastant clara de dos nens parlant en un jardí (però no sabia de que parlaven).

En aquesta "segona" lectura, que a més ha sigut en anglès, ho he entès tot i cada cop m'estranyava més de no recordar tot allò, perquè son coses memorables, transcendents, que no s'obliden. Així que, o bé llegia sense llegir, o bé era tan ignorant (això no ho tornaré a dir) que no entenia res, o bé tinc una llacuna important de memoria al voltant d'aquest llibre... que pot ser, de fet es molt possible...

Tan se val, el que interessa: ¿M'ha agradat el llibre? Moltíssim. Fins al final es molt bo i quan arribes a la resolució es brillant. Finalment el que jo en dic "final final" també aporta encara més. El millor es ell, l'Ender, a través d'ell t'expliquen una historia però el que realment interessa es el que li esta passant a ell.

Hi ha varies portades d'aquest llibres, per no dir milers. La primera es de l'edició que he llegit jo i aquesta es una que he trobat que 'ha agradat força.

Estic desitjant veure-ho al cine però crec que acabaré plorant! Espero que surti bé la peli.

Aquí l'Ender: Asa Butherfield.

Moon

Una pel•lícula que va sobre un home que està sol a la lluna. D’acord, ha aconseguit molts premis, per la radio van dir que era magnifica, ha brillat en aquell festival, a mi m’han dit que no es cap tonteria. D’acord. Però, és una pel•lícula sobre un home que està sol a la lluna durant tres anys, que ens explicaran, els seus conflictes interns? Sí, deu estar bé pel cantó psicològic però ara mateix... És el que esteu pensant, veritat? Jo era el que pensava. Deu valer la pena però per passar l’estona...

¡TONTERIES!

Si alguna vegada us heu plantejat veure aquesta pel•lícula veieu-la ja! Però gaudiu-la perquè quan s’acaba s’ha acabat i no hi ha volta enrere.

Sí, tenim a un únic actor i sí, passa a la lluna però de debò. Recordeu les sensacions que us despertava perdidos? (qui hagi vist la sèrie) Doncs aquesta pel•lícula conté aquesta sensació (a més de recordar-te al Desmond) i l’amplia a més de complir amb les expectatives al final de la pel•lícula perquè totes les preguntes acaben tenint resposta en l’hora i mitja que dura.
És a més molt dinàmica i et fa estar alerta i pensar en que està passant exactament.

Estic molt contenta d’haver-la vist, gracies al meu pare que la volia veure. Ha valgut la pena i ara ocupa un lloc molt important entre les meves pel•lícules preferides.

També dir que les pel•lícules d’un sol actor tenen un al•licient i és que aquest actor porta tota la pel•lícula i si ho fa bé, que aquest ho fa, és increïble.

AVÍS: Quan menys sabeu de la pel•lícula abans de veure-la, millor.

Quan la veieu no em direu que no us encanta GERTIE.

Que cuqui.

Torchwood, Miracle Day.

No puc deixar de riure, hi ha una cosa que em manté de bon humor i és Torchwood. Ho sé! Que? Una sèrie? I una sèrie que te base en ser profunda, tocant temes inquietants però que es caracteritza per aquest ingeni i sortides còmiques tant com per la naturalitat dels personatges.

L’últim capítol que vàrem veure, acabat de sortir del forn, amb Els meus pares, el Bernat i la Lisi, va ser increïble, va començar normal, abandonant Cardiff per anar a Estats units però bah! Que hi farem. El capítol es va començar a posar interesant i de cop ens trobem en crisis en les que es parla molt, ràpid i algun personatge deixa anar alguna cosa graciosa entre tant estrès cosa tant pròpia de Torchwood i que tant ens agrada (perquè negar-ho). A més, ens van ensenyar a fer un antídot casolà amb els ingredients que es poden aconseguir en un avió en ple vol.

Però tot això no em manté de bon humor, això va ser impactant, emocionant, intel•ligent, tot el que vulguis. El que la situació acabés amb la Gwen dient: Soy galesa! Només va millorar la situació i es va merèixer un aplaudiment però encara no arribem al kit.

Quan s’estava a punt d’acabar el capítol i el meu pare ja deia: ens quedarem a mitges, amb les ganes de més. Va passar una cosa que no esperàvem. Pensàvem que acabaríem el capítol queixant-nos i dient: més Torchwood! Però no, vàrem acabar rient. Una situació en principi anguniosa va acabar sent la més divertida gracies a les cares de la Gwen i el Jack, un poema, i el que semblava una cosa horrible va passar a ser divertida gracies a aquestes cares, un detall.

I la frase final:

Welcome to Torchwood.

Si, ens hem quedat a mitges, però es un gran final de capítol i no puc evitar riure al recordar aquestes cares.

Sinopsis de Miracle Day (la quarta temporada de Torchwood):

Llega el día en el que nadie muere. En todo el mundo, nadie muere. Y al siguiente día, y al siguiente, y al siguiente, la gente sigue envejeciendo - se lastiman y enferman, pero nunca mueren. El resultado: Boom poblacional, de la noche a la mañana.

Però millor el trailer. El final es la Gwen dient: Sóc galesa.

Em molesta una mica que no hi hagi cap referència a la BBC... però no han perdut el toc, així que no diré res. (ja ho he dit).

Fa uns dies que vaig escriure aquesta entrada i encara no he vist el següent capitol. Sabeu que han censurat una escena? No es vergonyós? Torchwood es troba a faltar.

Sabieu que Torchwood és un anagrama de Doctor Who? Tot i així és un nom genial, no? Quina sort.

Recordeu, l'institut Torchwood va ser fundat per la reina Victoria i tothom qui acaba a Torchwood mor jove, per tant no pots saber quan un protagonista morirà en aquesta serie, ja nem perdut a uns quants i odio no poder ficar fotos seves... sniiif. Perquè ens continuen recalcan que moren joves? Potser perquè algú morirà a Miracle Day? Si no ho fan no compliran les espectatives, i si ho fan ens agafará algo, però no va passar això amb Children of Earth? Algú s'esperaba les morts?

Ps, I love you

Bé, com ja us vaig dir he estat llegint durant aquests últims mesos d’exàmens en els que no he dit res sobre les meves lectures. Avui us vull parlar d’un d’aquests llibres que vaig llegir.
P.s I Love you.
Per començar, havia vist la pel•lícula. Quan veiem una pel•lícula tenim expectatives i jo en tenia. Però tranquils, el llibre les supera. No es tracta del gran drama, sinó d’una novel•la divertida alhora que emotiva. A més, es anglesa, qui hagi llegit prous llibres anglesos sabrà quin tipus de nosequé tenen aquestes novel•les.
Si, es un llibre que et fa plorar, molt, però no et sents malament mentre el llegeixes, no es depriment, es esperançador i, com ja he dit, divertit, te moments en que has de riure i encara tens les galtes molles o en que rius i plores alhora. En una entrevista l’autora deia que escrivia de nit, que són els moments més foscos de la Holly.
El Gerry surt menys del que s’espera al haver vist la pel•lícula, però se’n parla molt i les situacions dedicades únicament al que dona títol a la novel•la només són una part d’aquesta, de l’entramat familiar que hi ha darrere, de tots els personatges que a la pel•lícula van ser poc aprofundits, deixats de banda o fins i tot desapareguts, com un dels germans de la Holly, el Richard, que en la novel•la te moltes frases i en pantalla han eliminat la seva historia. Això no es una mala crítica a la pel•lícula perquè la valoro molt com a adaptació, perquè ha sabut captar aquesta essència tot i els canvis.

La veritat és que pocs llibres m’han fet plorar i només tres des del primer capítol (Memorias de Idhún, P.s I Love you, The hunger games).
Les coses més difícils d’aconseguir amb una novel•la són fer plorar i fer riure. Cecelia Ahern ho ha aconseguit.

Gracies a la Estefania per recomenarme'l i gracies a la Lisi per deixar que li recomanés i no matar-me quan no li paro de preguntar per on va.

The Hunger Games

Fa molt que no parlo de les meves lectures. Això és perquè he estat ficada en un periode llarg i alhora intensiu d'examens i ara mateix estic corretgint cosa que em permet llegir però no m'ha donat ocasió de comentar-ho. Suposo que tornaré a comentar llibres perquè m'agrada saber a llarg termini que he llegit i aquesta és la manera més segura de fer-ho.


Aquest cop el llibre que he llegit m'ha deixat impressionada i també commocionada. És exactament el que esperes d'un llibre i gairebé mai arriba. És dur i reflexiu i tot i que costa arribar a l'emotivitat enmig de la cruenta supervivencia, es troben actes que et recorden que no deixaràn de fer critica del món que s'està describint.
La veritat és que vaig plorar ja en el primer capitol d'aquest llibre. Al principi, llegint, no acabes d'entendre de que te por tothom i quan començes a comprendre no t'ho pots creure. Fins i tot abans d'això vaig estremirme per les condicions de vida de la familia de la protagonista i en general de tot el districte 12. Però això, tot i que va ser del que més em va tocar, només és el principi. Els moments en que les persones deixen de ser-ho i llavors veus aquella escletxa d'humanitat de nou és quan realment t'adones que el llibre t'ha captivat. A més, no cal dir que está plagat d'acció.

Del tot recomenable.
A més, tenim pel·lícula al Març!



Ahir, en el meu segon dia de lectura va apareixer el primer poster i a més, és animat. És perfecte.

Espero que la pel·lícula estigui a l'altura. De moment hi ha imatges del set de rodatge, del districte 12 i una foto de la protagonista.

Llibres d’Abril

Sherlock Holmes (Arthur Conan Doyle)

Continuo amb la lectura de les obres completes de Sherlock Holmes. Tinc en ment llegir altres coses d’Arthur Conan Doyle, però per el moment vaig per el segon volum de tres amb totes les histories de Sherlock Holmes. Suposo que cada vegada que en parlo em repeteixo però hi ha una cosa nova ara i és: Irene Adler. La veritat és que només ha fet una petita aparició però és algú que aconsegueix enganyar al Sherlock tot i haver estat enganyada per ell abans. No es presenta com una delinqüent, en la primera historia en la que surt el primer que fa és casar-se i txan! Davant d’un sorprès Sherlock que, disfressat, acaba actuant de testimoni.

De moment Sherlock només m’ha fallat un cop, en la seva mort tant mal portada. Però continua i millorant.

La casa Maldita (Barbara Wood)

És un llibre que em va sorprendre. Li vaig trobar una cosa especial només acabar el primer capítol vaig veure que ha de llegir un altre per estar tranquil•la però quin va ser el meu “horror” quan em vaig adonar que tots els capítols acabaven d’aquella manera! No podia deixar de llegir i si ho feia ho feia enmig d’un capítol perquè no podia acabar un capítol i deixar-ho allà, estava enganxada i feia bastant que un llibre no m’enganxava. Rere una portada que pot semblar frívola hi ha una historia que atrapa i et fa estar en tensió. Preguntar-te qui és el culpable, els motius, esbrinar indicis, és un altre al•licient d’aquesta novel•la com també la complexitat dels personatges. Em quedo amb el Colin Pemberton.

El falcó Maltés-(Dashiell Hammett)

Vaig decidir llegir aquest llibre a classe de cine. El professor va llegir el primer capítol i tot i que la majoria de gent es va adormir, jo vaig quedar atrapada, volia saber com continuava. Després va posar l’escena de la pel•lícula i va fer que tingués més ganes de llegir, però rere gairebé acabar la novel•la vaig entendre que no complia les expectatives, l’historia m’agrada i estava bé, però no va aconseguir enganxar-me. Encara espero veure la pel•lícula crec que m’encantarà però això encara està per veure.

Artemis Fowl, el cubo B (Eoin Colfer)

Tenia aquest llibre potser des de els catorze anys i encara no me’l havia llegit i això que m’havia llegit els dos llibres anteriors d’Artemis Fowl, m’encantava! Suposo que m’agradava el fet de que el protagonista fos dolent, un cervell del crim i alhora fos tant jove i alhora fos molt intel•ligent. Ara trobo una mica absurd que Artemis Fowl només tingui tretze o catorze anys però vaig començar a llegir aquest llibre i vaig recordar perquè m’agradava tant. No només és el protagonista (tant sarcàstic ell sempre) sinó la manera de narrar i aquest ritme tant ben portat.

Calor desnudo-Richard Castle

Ho confesso des d’un principi, em va agradar més que ola de calor. Hi ha una trama més embolicada i una implicació dels personatges des del principi. M’encanta trobar elements de la sèrie en el llibre. En concret, en un moment vaig recordar l’escena en la que el Castle li demana a l’Alex que el lligui a una cadira i que el deixi sol a l’apartament. També recordo l’helicòpter. Ja sabeu, Richard Castle és bo, si no com expliqueu aquesta presentació?

Delirium-Lauren Oliver

Vaig començar aquest llibre i em va agradar l’idea vaig continuar i vaig veure que no anava per jo on creia. Creia que em trobaria amb un llibre més crític o més centrat en la novetat que aporta l’historia que es centra en un món en que als divuit anys et fan una operació perquè no puguis sentir dolor i per tant acaba amb els sentiments i l’amor és tractat com una malaltia així com qualsevol mostra de diferencia de la resta. Però en realitat és una historia d’amor de principi a fi tot basat en la rutina fins el final. No hi ha grans moviments de temps ni espai ni desaparició de personatges, notes com els dies van passant mentre llegeixes i tot i que a vegades passen coses aquestes no afecten a l’avanç normal de la novel•la. Fins al final, és clar. La veritat és que tot i no ser el que jo esperava em va agradar molt, quan ja vaig comprendre que tot es basaria en la rutina (cosa que no te perquè ser dolenta) em vaig acomodar i la veritat, vaig valorar-la molt més quan em quedaven deu pagines per llegir i va doblar el seu valor amb el final. El final em va encantar.

El meu personatge preferit és la Hanna, és la millor amiga de la protagonista. Potser és estrany perquè està ell, però ell no em va sorprendre. La Hanna en canvi te conflictes interns i la seva historia et fa pensar en com hauria sigut la de la Lena (la protagonista) sense l’Alex.

De regal una foto de Richard Castle disfraçat de captain Malcom Reynols!

Sant Jordi entre Sant Cugat, Barcelona i Figueres

L’entrada de Sant Jordi potser hauria d’haver estat feta en el dia d’ahir però, com podreu comprovar, no vaig poder, ni he pogut avui més d’hora.

Si algú sap el que és l’esgotament per desgast lent ho entendrà. Sembla que no facis res però estàs esgotant poc a poc l’energia. Això és el que m’ha passat en aquests dos dies començant per el d’ahir, el dia de sant Jordi, el meu dia preferit de l’any, el millor. La tradició consisteix en anar a Barcelona a mirar llibres, sovint els mateixos un cop i un altre entre milers de persones, intentant sobreviure en les llibreries i trobar el que busques, nevi, plogui o faci bon temps sense fer molta calor (com va ser el cas d’ahir). Aquesta tradició no sempre es pot seguir, anar a Barcelona si has de fer altres coses és complicat i jo ahir ho tenia així de difícil si volia gaudir plenament del dia de sant Jordi perquè no em volia conformar només amb anar a Barcelona, havia de passejar matí i tarda, menjar allà (missió impossible) i després trobar el camí de retorn. Tot això no és perquè em volgués complicar la vida sinó perquè havia de dur a terme diferents missions. La primera, esmorzar a sant Cugat, just sota de casa, és senzill però havia d’anar mirant el mòbil, encara no sabia com quedaria amb l’Estefania i tot depenia d’això, perquè després d’esmorzar tocava IKEA, per motius que no cal explicar, i en acabat d’IKEA, tradició per Barcelona amb la Lisi. En quant sé que quedem per la tarda amb l’Estefania ja faig plans, havia d’anar a Figueres per la tarda, però marxar cap a les 4 per sant Jordi és un crim així que: que tal si agafo el tren jo sola més tard? A més, havia de quedar amb l’Estefania, és una de les meves escriptores preferides! Es sant Jordi! Així que després de un dinar més escàs que cap altre cosa, ja completament exhausta i amb algun que altre llibre comprat la Lisi marxa cap a Figueres i jo em quedo a Barcelona donant voltes errant perquè no hi ha qui es segui en una cafeteria. Cap a les sis (crec jo...) em trobo amb l’Estefania i l’Arantxa. Pensava que no podia més però em vaig animar, era sant Jordi! Estava feliç! A més, tinc el nou llibre de Castle! L’afamat autor de Bestsellers!! (amb tant viatge amb tren porto ja més de la meitat).

I tren cap a Figueres!

Després d’un llarg viatge em mostren les noves adquisicions i més llibres de sant Jordi!

Rere adonar-me que em faltava un document important que necessito i que estava a casa, avui he decidit tornar a sant Cugat altre cop amb tren. Això sí! Aquest matí he tingut ració de trasllat i pintura!

Llibres de febrer i març.

Romeu i Julieta (William Shakespeare) Del dia 13 al dia 18 de febrer.

La orquídea blanca (Carmen Maria Cañamero) Del dia 7 al dia 13 de març.

Vértigo (Pierre Boileau, Thomas Narcejac) del dia 14 al dia 18 de març.

Muerte en el Nilo (Agatha Christie) Del dia 18 al dia 25 de març.

Romeu i Julieta (William Shakespeare) Del dia 13 al dia 18 de febrer.

Fins ara no havia llegit romeu i Julieta i molts ho consideraven un crim. Potser és cert. Però conec a gent que no ha llegit Hamlet... i tampoc passa res, no? Perquè Romeu i Julieta és més important? Suposo que tothom coneix l’historia i per això d’alguna manera està en la ment de cada persona però al llegir-ho no m’ha semblat millor que altres obres de Shakespeare (tampoc pitjor!). La veritat és que, com sol passar amb Shakespeare et trobes idees interesants constantment i el fet d’haver-se d’allunyar de la visió que es te de la gran historia d’amor de tota la humanitat, m’agrada. No és una historia d’amor excepcional perquè acabin morts ni perquè actuïn contra els seus pares. Hem de tindre en conte una cosa, Romeu està enamorat a més no poder d’una altre noia abans d’enamorar-se de Julieta! La seva personalitat va canviant però al principi es subratlla el seu caràcter de... tontet.

El que em va faltar va ser un soliloqui del Benvolio però... no hi és allà on en el musical hi ha el seu solo. La reflexió que hi ha en aquella cançó i que no està en l’obra sempre m’ha semblat molt interessant.

La orquídea blanca (Carmen Maria Cañamero) Del dia 7 al dia 13 de març.

Vaig començar a llegir el llibre perquè alguna cosa em va cridar. Quan el vaig començar ja ni recordava el caràcter vampíric que era principalment el que em tirava enrere, la veritat és que fa un temps en vaig quedar saturada.

Però lluny de qualsevol llibre de vampirs o llibre d’amor trobem una historia molt original amb una estructura no convencional.

El que em va sorprendre va ser el caràcter de cultura general que te la novel•la. Parlem de astronomia, literatura, molt sobre Hamlet (cosa que, us ho podeu imaginar, m’encanta!), filosofia... alhora que hi ha punts disney i fins i tot la protagonista canturreja: you are the music in me. Molts sabeu que vaig cantar aquesta cançó en una actuació al casal i que el meu despertador és: i want it all. Així que no vaig poder evitar que tota aquesta barreja tant poc comú fes que continués llegint.

El que em va sorprendre és que creus que l’historia anirà d’una manera i, tot i que no vull desvetllar el final, no és corrent.

Vértigo (Pierre Boileau, Thomas Narcejac) del dia 14 al dia 18.

Quan vaig veure la pel•lícula vaig quedar afectada. Mai una pel•lícula m’havia inquietat d’aquesta manera... potser la manera de presentar els fets o només l’historia o el comportament de certs personatges van fer que quedés amb els ulls clavats a la pantalla fins i tot després d’acabar.

Vaig començar la cerca del llibre primer per biblioteques però no era enlloc així que vaig començar a buscar en llibreries, res. Així que vaig buscar més, ho vaig demanar i m’ho van portar, al final només em va costar tres euros i el vaig llegir esperant que fos millor o pitjor que la pel•lícula.

No em va afectar tant com la pel•lícula però l’ambientació en va agradar tant... en el llibre tot passa a París, en la pel•lícula a sant Francisco. No dic que no m’agradi sant Francisco dic que, si s’ha d’anar a un museu... s’ha d’anar al Louvre! I un museu de sant Francisco no el pot substituir.

Les diferencies entre el llibre i la pel•lícula hi són. La primera és millor en la pel•lícula, des del meu punt de vista condiciona molt com jutges al personatge. La que jo considero principal, fa la pel•lícula més interesant en el sentit psicològic i en canvi final... en la pel•lícula queda estrany però afecta, en el llibre es estranyament inquietant.... que no acaba d’agradar.

Muerte en el Nilo (Agatha Christie) Del dia 18 al dia 25 de març.

Sense cap mena de dubte la meva novel•la preferida d’Agatha Cristie, fins i tot que el de las guies de tren que també em va agradar molt.

Per començar, tot i que sabem que apareixerà Poirot, ens trobem que no és el protagonista. Es centra en el que veu, si, tot i que veiem coses que no veu. La protagonista és Linnet en torn qui gira tot. Ens trobem en un creuer per el Nil amb parades a temples i una successió de fets per els que no saps qui pot ser l’assassí, ni, en bona part de la novel•la, qui serà la víctima... bé... això està bastant clar.

L’argument que m’hagués cridat més que cap altre cosa si l’hagués llegit abans de començar a llegir el llibre, és aquest:

Una noia li demana a la seva amiga rica (Linnet) que contracti al seu promès. Linnet es casa amb ell, per tant ell deixa a la seva promesa i aquesta comença a seguir-los allà on van sense fer-los mal ni amenaçar, simplement fa acte de presencia. Finalment van a Egipte i allà està ella seguint-los.....

La cosa es complica molt més, evidentment, hi ha més personatges i més relacions entre ells.

Després de llegir el llibre vaig voler llegir la pel•lícula del 78 i wow! Sobretot em va sorprendre l’actuació de la Maggie Smith que fa un paper petit però... i de L’Angela Lansbury... És que les pel•lícules angleses amb actors anglesos tenen aquella cosa que... no pots evitar quedar-te clavat a la pantalla.

Sherlock Holmes.

És un dels meus personatges de ficció preferit. El vaig conèixer de debò a través de Conan. Ja havia sentit a parlar d’ell (obviously) però tot i que des que tinc coneixement he vist series a l’estil s’ha escrit un crim, mai havia llegit cap llibre ni vist cap pel•lícula.

No recordo quan vaig decidir agafar els llibres de Sherlock que havia vist tants cops per casa, però va ser molt abans de veure cap pel•lícula. De fet, havia sentit parlar de Sherlock i el personatge em semblava fascinant, esgrima, violí, intel•ligència... Com algú algun cop em va dir: potser li falta malicia, és massa perfecte. Però al llegir te’n adones que és el personatge més imperfecte amb el que et pots trobar.

Llavors jo no sabia que tenia un germà, el Mycroft i de fet, quan vaig veure la pel•lícula del Guy Ritchie, com tampoc surt, tampoc me’n vaig assabentar.

Vaig estar en la ignorància fins que vaig llegir sobre ell i vaig quedar enganxada al llibre. El Mycroft Holmes és un personatge absolutament genial. Segons el Sherlock, més intel•ligent que ell però amb menys... predisposició per fer treball de camp per tant molt poc adequat per la feina de detectiu. El que m’agrada més entre ells dos és la seva relació tant teatralment dramàtica que creen entre els dos. De fet, en la sèrie Sherlock l’anomena el seu arxienemic, no és fantàstic?

John Watson diu: La gent normal no en te!

I el Sherlock respon: que avorrit.

I quanta raó. Que avorrit es aquesta falta de teatralitat dramàtica que no fa tant mal.

La sèrie de Sherlock de la BBC, que després de totes les adaptacions que deu haver fet, brilla més que mai, és la versió audiovisual de Sherlock Holmes que més cops he vist. Els detalls extrets de la pel•lícula, la psicologia dels personatges, les relacions entre ells, sobretot entre el John i el Sherlock i el Sherlock i el Mycroft. Em pensava que el Mycroft m’agradava sobretot per la sèrie de la BBC, no és estrany ja que és Mark Gatiss (guionista de Dr.Who, Torchwood i Sherlock) i la seva actuació em sembla magnifica. Però avui he comprovat que un personatge transcendental trascendeix encara que l’interpreti un actor i a través d’un guió que (en les línies del Mycroft) no impresiona. Avui he vist el archivo secreto de Sherlock Holmes i contra tota expectativa no he pogut desenganxarme de la tele. Un Sherlock molt ben aconseguit i una relació amb el seu germà que m’encanta. El que no m’ha agradat ha estat el Watson, en absolut.

El millor Watson, no, no és el Jude Law (tot i que em convenç moltíssim), continua guanyant Sherlock de la BBC, és Martin Freeman. Un actor genial seguint un guió perfecte que no fa semblar al personatge un pallasso ni un gosset i que aprecia i admira molt al Sherlock, obertament, alhora que li te ràbia en ocasions.

Mai oblidaré quan obre la nevera i hi ha un cap o quan el Sherlock li demana el mòbil que porta en la butxaca de la jaqueta que porta posada...

Això ens porta al Sherlock.

Podríem pensar que demanar coses que te a l’abast te a veure amb la vagància i, vaja, pot ser, però jo crec que és més per motiu de concentració. Com quan demana silenci al seu voltant i també que ningú pensi. Una altre característica, s’avorreix i dispara a la paret, s’avorreix i toca el violí, pensa i dona voltes i es droga i s’arrossega, parloteja sol, dorm quan vol, es terriblement desordenat i no vol que ningú toqui el seu desordre. Es passa dies treballant a la universitat i després no va a treballar en setmanes (com Leonardo da Vinci pintant l'últim sopar). És un personatge realment complex i, crec, és el millor que es pot dir d’un personatge.

El meu preferit continua sent el de la BBC, per la seva rectitud, fredor, ironia, somriures i exaltacions d’alegria sobtades així com la fingida amabilitat o tristesa que fa servir per saber el que vol. Tot i així, necessito veure l'historia en la seva època perquè m'agrada molt, així que no podria obviar la pel·lícula (i pròximes) de Guy Ritchie.

No diré res ni sobre Irene Adler perquè gairebé no he llegit sobre ella i sé molt poc, tampoc sobre Moriarty perquè tampoc he llegit sobre ell i l’unica aparició clara que ha fet en pantalla ha estat en la sèrie de la BBC (d’una manera esplèndida, per cert), espero molt d’aquest personatge.

El que més m’agrada de descobrir versions de Sherlock i haver llegit els llibres o a la inversa, és veure en quines coses s’assemblen o no les histories, però sobretot m’interessen els detalls. Com la manera en que es coneixen el Sherlock i el John o el fet que dispari a la paret quan s’avorreix, fins i tot el desconeixement del sistema solar.

Tinc ganes de més Sherlock però prometo no mirar més fotos.

Oscars 2011

Aquí en directe (bé, en lleugerament diferit) des del teatre kodak (bé, de fet des del sofà de casa...). El muntatge que tinc fet avui crec que em permetrà tindre una “perfecta” visió de la cerimònia.

Comencem! I per primera vegada ho veig tot perfectament. El video de introducció que he pogut agafar des d’un primeríssim moment ha estat molt divertit, un recorregut de la Anne Hathaway i el James Franco a través de les pel•lícules nominades amb el fil conductor de Origen. S’ha acabat inexplicablement amb ... regreso al futuro!!!

Els dos están molt macos.

Els presentadors són l’Anne Hathaway i el James Franco i són fantàstics. No hi ha més a dir. Està apareixent un video de lo que el viento se llevó, és molt maco.... El Tom Hanks surt i... Titanic! Oooo m’emociono, surt a la pantalla. El Tom Hanks dona el premi a direcció artística, guanya... Alice in wonderland! Que havia dit jo?

Premi a la millor fotografia.... Origen! M’alegro que s’emporti algun oscar. La veritat és que estic desitjant tornar-la a veure.

Ara venen anuncis, ufff estic tant contenta de poder-ho veure bé i passat a la tele gran....

Tornem dels anuncis i surt un home que no sé qui és. Ja m’agradaria ja... Millor actriu secundaria! Tant aviat?¿ m’agafarà algo... siusplau... ja sabeu qui vull que guanyi encara que puc cedir.

S’està començant a tallar... quina por....

Una broma amb el colin Firth! Colin Firth no se està riendo, él es inglés. (i el colin Firth es riu). Torna a dir que el Colin Firth es riu mentre crea expectació que dolent és aquest home.... diu que mai oblidarà aquest moment, de debò? M’estàs fent patir....

Melissa Leo... que? Qui és? Llastimeta. També és actriu de the figther. Li agraeix a tots els de la peli. Al Christian Bale i a la Amy!

Justin Tinberlake i... una noia que està nominada per principal. Ara presentaran la millor pel•licula animada i el millor curt animat. Oooo surt muy muy lejano en el fons.

Toy Story 3.

Jo l’he vista, està bé, molt bé però no està el nivell de Walle o Up. Però sembla ser que a la gent està entusiasmada amb Toy story 3 ha agradat molt més que el que m’ha agradat a mi (que torno a dir, si m’agrada). He trobat a faltar que no estigués nominada Enredados, m’agrada moltíssim més, però ja ho sabeu.

En el canal en que estic veient això, és estiu! Només hi ha que anuncis propis de l’estiu.

Una imatge del teatre kodak l’any 1029... i surt el Bardem... Com guanyi tindrem problemes. Donaran els premis de guió.

(La Sophie dorm profundament).

Guió adaptat: La red Social!

Guió original: El discurso del rey! Siiiiiiiii!!!

Anem bé, molt bé. Tot i que l’unic que vull és que el Colin Firth guanyi l’oscar.... espero no estar-ho gafant.

El guionista del discurso del rey m’està caient genial. Parla de la reina, li agraeix que no l’hagi ficat a la torre de Londres. Uuuaaaauuuu acaba dient que es tartamut, quin aplaudiment.

Aaaaaaa

Anne Hathaway cantant on my own però dient que el Hugh Jackman l’ha abandonat. Que bé la canta.... si la cantés en serio imagineu-vos. És el James Franco vestit de dona?.. siii.... perquè diu que com la Anne Hathaway va amb smoking.

Pel•lícula estrangera: in a beter world. (també va guanyar el globus d’or. Es danesa).

Reese Witherspoon. Em recorda sempre abans a la importància de llamarse Ernesto. Donarà l’oscar a millor actor secundari. Christian Bale! Li farà il•lusió a la Lisi. El seu nen del imperio del sol. Un altre que nomena a l’Amy... llàstima que no s’hagi emportat l’oscar.

No deixen de fer anuncis i jo ja començaré a creure que és estiu i que s’ha de prendre llet amb gel, cocacola i anar a la platja.

Tornem del anuncis i sona Mary Poppins.

L’Anne Hathaway s’ha canviat de vestit, li quedava millor l’anterior. Apareixen el Hugh Jackman i la Nicole Kidman, estan molt macos. Parlen del cine mud, segurament donaran l’oscar al so. Efectivament. Sona star wars! Una orquestra ha aparegut en mig de l’escenari i es va desplaçant cap endavant. Va canviant la musica, són diferents melodies de pel•lícules. Estan tocant les bandes sonores nominades en directe. Guanya la red Social.

Scarlett Johanson i Matthew Mcconaughey.

Donen el de mescla de so. Origen.

Edició de so: Origen.

Origen ja porta tres oscars. De moment és la pel•licula que porta més oscars.

Surt la Marisa Tomei a presentar els efectes especials o això sembla per el que es veu. Oooo vale, ho he agafat, es veuen els científics als qui han donat premis per la contribució a les pel•licules.

La Kate Blanchet surt, ella si donarà l’oscar per efectes especials. O no... maquillatge. Oscar per El hombre Lobo.

Ara toca el vestuari. Ja veurem que passa... Al veure que estava nominada em vaig adonar que la tempestat ja existia i que de fet hi ha tràiler encara que no s’hagi estrenat aquí.

Guanya per vestuari Alicia en el país de las maravillas.

S’ha parat un moment i ara es veu la bella i la bestia.... perquè? Segurament donaran el de millor cançó, d’acord. Atenció.... pot guanyar la d’Enredados. Les escoltarem! Genial. L’home que interpreta la de Toy story esta cantant i tocant en directe. Això vol dir que sortirà la Mandy Moore i el Chuck, Zachary Levy, a cantar en directe?¿ tan de bo. La veritat és que la de Toy story no m’està entusiasmant.

Aaaaaaaaaaa si! Surten!! Que maquíssim!!!! Els farolillos de fons.... sniffffff Crec que ara m’agrada més aquesta cançó.. emoció!!! Ha de guanyar.... m’han emocionat, que maquíssims! I see the light...

Amy Adams!!! Ooooo que mona! Llastimeta que no hagi guanyat. Donen el de documental curt. Strangers no more.

Millor curt d’acció: God of Love.

Vale, estan posant algo raro amb Harry Potter com si cantessin el Ron i la Hermione... ara amb Toy story. La red social... cantant... que divertit... I eclipse. El Edward dient que el Jacob no te samarretes!!! Que boníssim!!!

Millor Documental: Inside Job.

No m’estic perdent ni un sol oscar.

(nota: la Sophie continua profundament dormida, crec que vaig a molestar-la).

No sé si els deixen plorar però no està plorant ningú en absolut.

Diuen que els primers oscars televisats van ser l’any 1953.

Robert Downey Junior i Jude Law!!! Yupi! Amb la musiqueta de Sherlock! Que macos els dos!


Donen el d’efectes especials. Origen! El quart oscar!

Ara l’edició: La red social.

Cuando tomo emulsion de Scott voy creciendo sano y fuerte y me mojo y no pasa nada.(aquest és un dels anuncis).

Un altre canvi de vestit, vermell aquest cop.

Ara s’escolten les altres dues cançons nominades, presenta la Jennifer Hudson.. que diferent està... Per últim canta la Gwyneth Paltrow. Escoltades totes les cançons, definitivament ha de guanyar I see the light. Aquesta és la meva opinió...

Nooooo! Perquè? We belong together de Toy story.

Ara només falta els actors principals, el director i la pel•lícula.

Ara ve el memorial als morts. Oooooo!!!! Canten smile!!!! Qui va dir ahir que li agradava aquesta cançó?

Ooo la iaia de Titanic...

Hilary Swank! Per el director!! Presenta a la directora que va guanyar l’any passat.

Yupiiiiiiiiiiiiiiiiii!! El discurso del rey!!!!! Mare meva... normalment qui guanya director... millor no dic res...

Per què no paren de repetir els mateixos anuncis?¿ Toma yogur, yogur gloria y descubre el sabor de la vida...

Jeff Bridges segurament per presentar la millor actriu, efectivament. Natalie Portman!!!! Algú ho dubtava? Que magnifica és ella!! I quin aplaudiment s’està mereixent. Després de V de vendetta s’esperava que un dia passés això. És una actriu impressionant. Potser no es pot plorar però se li escapen les llàgrimes.

Apareix la Sandra Bullock per presentar el millor actor.

Comenten això de que la reina va veure la pel•lícula i li va agradar. Definitivament si no guanya... No si a mi m’agradaria veure 127 horas però serà horrible.... en el sentit de... ja sabeu.

Colin Firth!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!! Tot seriós cap a l’escenari!! Fa bromes però tot seriós, m’encanta. Com els globus d’or, la gent es riu. Diu que te impulsos a atendre rere l’escenari. Es refereix a ballar. És increïble com es manté seriós amb un lleuger somriure mentre diu que necessita ballar.

Millor pel•lícula. A respirar.... El discurso del rey!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La veritat és que el resultat ha estat bó. M’ha faltat l’oscar a millor cançó per I see the light i el de l’Amy Adams. Però no em queixaré ent tinc tan prou amb l’oscar del Colin Firth. Se’l mereix. A més, el discurso del rey és genial i l’he de veure en versió original. Em va tindre estressada des de la primera escena.

Ooooo acaba amb somewhere over the rainbow cantada per un cor de nens. Surten tots els guanyadors dels Oscars… sniff. El Colin Firth està al centre.

Ha acabat.

4 El discurso del rey

4 Origen

3 La red social

2 Alicia en el país de las maravillas

2 Toy story 3

2 The fighter
1 Black Swan

Llibres de Gener

Mansfield Park (Jane Austen) del dia 1 al dia 5
El símbol perdut (Dan Brown) del dia 6 al dia 19
El Lobo (Joseph Smith)del dia 19 al dia 21
Molt soroll per no res (William Shakespeare) del dia 21 al dia 23
La leyenda del rey errante (Laura Gallego García) del dia 23 al dia 29


Mansfield Park (Jane Austen) del dia 1 al dia 5
Es diu que mentre que Emma és el personatge de Jane Austen que pitjor cau Fanny Price és amb el que menys estàs d’acord i menys et pots sentir identificat. Tot i així em va caure bé i posant-te en el seu lloc les seves decisions no són tant incomprensibles. Sembla veure’s com el tancament de la trama dels protagonistes no és tant essencial per Jane Austen com ho és per el lector (almenys d’avui en dia). Molt sovint deixa la conclusió per la ultimíssima pàgina en una frase sense ornamentació ni més explicació. No puc dir que no m’agradaria més bombo a una cosa que portes esperant tota la novel•la, però comprenc que el que li interessava era aprofundir en altres aspectes.


El símbol perdut (Dan Brown) del dia 6 al dia 19
Em va agradar més del que em pensava i em vaig tornar a trobar amb la sensació que tinc quan llegeixo un dels seus llibres. De nou, Robert Landong amb al seu rellotge de Mickey Mouse! Et trobes coneixent coses que no coneixies i tot i que és una llàstima que ens haguem mogut d’Europa, ha aconseguit despertar el meu interès. Tot i que un dels misteris no m’havia suposat cap misteri, al final et trobes amb un gir inesperat que em va fer quedar amb la boca oberta i totalment incrèdula.


El Lobo (Joseph Smith)del dia 19 al dia 21
Al principi fins i tot em dormia amb aquest llibre, però potser era perquè estava molt cansada. No s’han de fer judicis prematurs així que no em vaig rendir i li vaig donar una oportunitat. La veritat és que és molt bo. Després d’unes quantes pàgines va captar la meva atenció. Normalment els llibre massa durs i crus no m’agraden, s’obliden de la forma i de que intenten explicar una historia. En canvi aquest és delicat i curiosament tots els personatges són animals.


Molt soroll per no res (William Shakespeare) del dia 21 al dia 23
Bé, ja me’l havia llegit i ja vaig dir que els meus personatges preferits eren la Beatrice i el Benedicte, sense cap mena de dubte. I quina és la meva sorpresa? El David Tennant i la Catherine Tate interpretaran aquests personatges al teatre! Evidentment, ho haig de veure i vaig tornar a agafar l’obra de la biblioteca de la universitat per imaginarme’ls i, no puc esperar per veure’ls! Després vaig veure la pel•licula del Kenneth Brannagh i em vaig riure encara més que llegint l’obra. És una comèdia genial tot i que també conté drama.


La leyenda del rey errante (Laura Gallego García) del dia 23 al dia 29
M’esperava que fos bó, però no que fos tant diferent i el vaig trobar magnífic. La paraula de llegenda, en el títol, li fa justícia. Els elements improbables en la realitat com que apareguin tres personatges en moments diferents de la novel•la que contenen una senyal. Si comença bé, millora. Hi ha moments en el que perd el caire de llegenda, moments puntuals en que hi veus més l’esperit novel•lista però és escàs i potser a una altre persona li pot semblar fins i tot millor.

Llibres de desembre

Rebeca (Daphne du Maurier) del dia 2 al dia 15

El terrible Blott (Tom Sharpe) del dia 15 al dia 21

Y a mi sobrino Albert le dejo (Forrest David) del dia 21 al dia 25

El imperturbable Hans (Helen Grant) del dia 26 al dia 29

Rebeca (Daphne du Maurier) del dia 2 al dia 15

Bé, que dir de Rebecca? Simplement m’encanta i cada cop que el llegeixo recordo perquè m’agrada tant. M’encanta la mentalitat de la protagonista, la manera de pensar en les petites coses, les sensacions. Aquell: perquè em diu desitjo que sigueu feliços i no: sereu feliços? Aquestes preguntes estupidesa que se li acudeixen però que a mi em semblen intel·ligents. Els pensaments sobre que es deixa quan s’abandona un lloc en el que has viscut durant un temps i sobretot les sensacions opressives a Manderley així com el Maxim i per primer cop m’he fixat més en el Frank.

El terrible Blott (Tom Sharpe) del dia 15 al dia 21

Bah, el vaig agafar perquè volia llegir una comèdia i sí, és una comèdia, però no em va impressionar. La veritat és que en tinc poc a dir. No m’agrada massa aquest autor, tot i ser anglès... és estrany. Els seus personatges estan amargats i el lector veu que les coses aniran malament per uns o altres i la sensació a vegades és més depressiva que de comèdia.

Y a mi sobrino Albert le dejo (Forrest David) del dia 21 al dia 25

Beeeee… tampoc em va entusiasmar, sobretot per la manera de focalitzar de l’autor, la manera de pensar que s’intueix en el que escriu. És desagradable... crec que seria desagradable parlar amb ell... Però només és una sensació i potser només és una màscara literària per explicar aquesta història en concret.

El imperturbable Hans (Helen Grant) del dia 26 al dia 29

Deixem les coses clares, en aquesta novel·la no passa res fins als darrers capítols i no és que siguin impressionants.

Al seu favor puc dir que tot i no tindre acció, no es fa lenta i com tens expectatives, com esperes que passi alguna cosa en breu, avances més ràpid però la decepció és absoluta quan te´n adones en un determinat moment que el que t’estan explicant, en el que volen que et centris en una situació de la protagonista que no te res a veure amb l’historia.