Llibres d'octubre

Per fi!
Sé que ficar: Llibres d’octubre quan ja és 9 de novembre... bé, no és molt normal. He tingut problemes amb l’últim llibre, sobretot perquè pesava molt i no me’l podia endur a tot arreu, també perquè sóc rareta i llibres que altres persones llegeixen en 2 segons jo els llegeixo en 10 anys i a la inversa (sobretot a la inversa).
Em fa il•lusió ficar la meva segona entrada de llibres de mes en la segona entrada del meu nou blog. Sobretot perquè últimament el que he escrit a internet ha estat amb aire una mica absent i no amb molta alegria (que tampoc tristesa... només indiferència), a part dels comentaris als Fanny’s blogs que clar... és un altre món.








La celda de cristal – Patricia Highsmith – del dia 5 al 9
Un trabajo muy sucio – Christopher Moore – del dia 10 al 13
Querido Dexter – Jeff Lindsay – del dia 13 al 15
La hija de la noche – Laura Gallego – del dia 15 al 16
Tretze tristos tràngols – Albert Sanchez Piñol – del dia 16 al 19
Srt. Marple i los 13 problemas – Agatha Christie – del dia 19 al 24
Millenium 2 – Stieg Larsson – del dia 24 al 9 (de novembre)




Llibre per llibre!


La celda de cristal


No deixaré de dir que aquesta escriptora em sorprèn però és més exacte dir que em desconcerta. Me la va recomanar l’Ana i jo tota bona minyona vaig llegir el llibre de contes que em va deixar i després em vaig comprar aquest llibre amb l’esperança de comprendre exactament les intencions d’aquesta escriptora. Impossible. El dia que m’el vaig acabar la Mar s’estava llegint també un llibre d’aquesta dona. Jo li havia dit a l’Ana: Aquesta dona em desconcerta amb les seves histories, va entrar la Mar i li va dir a l’Ana: el llibre de Patricia Highsmith m’està desconcertant.
Varem utilitzar la mateixa paraula i varem quedar parades. Realment és interessant de llegir i no deixa igual però el final no em va semblar suficient i el fet de que tot tingui un aire de quotidianitat no m’agrada gaire. El millor és tenir al assassí com a protagonista tot i que ni ell mateix sap com sortir se’n i no saber mai que passarà.
M’estic plantejant que intenta posar-te en la pell d’un criminal real que té els seus motius per fer el que ha fet i que no veu realment dolents els seus delictes. Tindre aquesta visió probablement és el que desconcerta.


Un trabajo muy sucio


Mare meva! Com he arribat a riure amb aquest llibre tot i ser tant absurd. Jo li trauria elements de fantasia i inclouria quotidianitat perquè no li calen grans coses per fer-nos riure tantíssim.
Els sentiments adversos i les situacions desagradables relacionades amb la mort combinades amb les còmiques són d’un absurd absolut. El que podria semblar un drama al capítol i mig de començar es transforma en la vida d’un home a qui li toca viure amb un treball mortal.

Personatge preferit: Sophie

Frase preferida: Sophie: Gatito!
(
tinc una altre del principi del llibre): Charlie: Seguiré queriéndola aunque tenga un dedo de más en la mano.

Enfermera: La niña es completamente normal.

Charlie: O en el pie.

Enfermera: Es una niña preciosa y sana.

Charlie: O cola.

(tota aquesta conversa és bonissima)


Querido Dexter

Mmmm em arribat al suquillo del tema. M’encanta Dexter. Puc dir que m’he rigut més amb aquest llibre que amb l’anterior? Seria cruel... a més, no és cert, però si em vaig riure moltíssim. No sé com pot ser tan còmic un assassí en sèrie sense “ànima”. Tan irònic en la seva ment i tant encantador de cara els altres.
Aquest llibre és molt més cruel que la primera part. Vaja, que si surt així a la sèrie m’estalviaria de veure els capítols en que surten les coses desagradables. Aquí al que s’ha d’enfrontar el Dexter no és a un simple assassí, és molt molt més (la cosa més horrible que he llegit o vist mai).


Personatge preferit: Dexter (és clar) Tot i que afegiré a sa germana que em cau genial: Deborah.

Frase preferida: No sabía nada del amor y nunca lo sabría. No me parecía una terrible carencia, aunque dificulta la comprensión de la música moderna.

(I una altre): La idea era embriagadora, y yo diría que hasta me mecí un poco mientras la saboreaba. Claro que sólo era una idea, y jamás haría nada por el estilo, ¿verdad? O sea, ¿de veras? ¿Dexter? ¿Hola? ¿Por qué se te hace la boca agua, querido muchacho?

(aix... el Dexter pensant en el que no té que pensar! Que bo)

La hija de la noche

Segona lectura! És tan curtet que val la pena agafar-lo de tant en tant per saborejar un llibre diferent d’aquells que no t’absorbeixen però ple de matisos. Val, jo em vaig enganxar el primer cop, però no és d’enganxar-se.
El personatge principal és misteriós. De fet surt de fons, la historia va entorn a ella, però gairebé no la veus. L’ambient de poble, els rumors i la veritable historia són el millor. Em sobra una mica una de les histories d’amor perquè no té molt sentit.

Personatge preferit: Isabelle.

Frase preferida: I entonces un grito rasgó el silencio del crepúsculo, un aullido inhumano que les heló hasta el tuétano de los huesos, un alarido que parecía haber sido lanzado por un condenado al tormento eterno del infierno. Aquel escalofriante sonido, que no se parecía a nada que las dos mujeres hubiesen escuchado antes, se expandió hacia el páramo, buscando quizá una luz en las tinieblas o tal vez un alma humana en la que instalarse para poblar sus peores pesadillas por toda la eternidad, y quedó flotando en el aire durante un largo y estremecedor segundo antes de extinguirse por completo.
(Vale, és un paràgraf sencer)

Tretze tristos tràngols

Mmm no deixa indiferent no, però és molt desagradable. La sort és que eren contes curts i després d’un venien altres. El principal problema és que fa presentacions tan subjectives del tema, des de només un punt de vista, que no saps com jutjar la situació.

Srt. Marple i los 13 problemas

És divertit, però crec que prefereixo Poirot. Perquè? Perquè aquesta velleta resol els enigmes des de la comoditat del seu sofà, no hi ha acció (en la majoria dels casos). Tot li ve de forma indirecte.
Em va encantar i sorprendre el caràcter tant dual d’aquest personatge que se’t mostra dèbil però que en un moment se li enfosqueix la mirada.
Hi ha masses personatges per escollir-me un de sol.

Frase preferida: Tenia una però sóc incapaç de trobar-la en el llibre. Es tipu:
Srta Marple: Si yo fuera el asesino... (ulls sinistres)
Sir Henry: Si usted me asesinara no la descubrirían nunca.
Srta Marple: Henry! Yo no haría nunca algo así!

I finalment:

Millenium 2: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

M’encanta el títol. I m’ha agradat. I prou. Vull dir que no m’ha encantat no anem més enllà tot i que el final el trobo molt bo tot i que massa obert. Però ja sabem que ho fan perquè et llegeixis el següent llibre i és clar que ho faré.
M’ha agradat més que l’anterior? Potser. Tot i que m’ha costat el mateix de llegir-lo. Potser trobo que tot i que les situacions són interessants estan totes narrades de la mateixa manera... fredament... o potser és la meva visió (no ho estàs llegint bé!). En el final té una altre forma de narrar que fa que els diferents punts de vista donin un ritme diferent a la historia. M’agrada tots els flaixbacs directes i indirectes, probablement les parts més interessants. Em sap greu haver trigat tant en llegir-lo perquè probablement l’hagués absorbit millor.
Per cert, les primeres pagines, oblidades en algun moment de la vida. Em van agradar molt.
Personatge preferit: No en tinc cap de concret... ho sento.

Frase: O sigui que no saben si realment està malalta? –va preguntar la Sonja Modig–. Vull dir, si no en tenen un diagnòstic...

(semblarà estrany però se’m va quedar i em sembla una frase molt encertada)



Fins aquí els llibres d’octubre no tinc ni idea de que llegiré aquesta nit.