dimecres, de novembre 11, 2009

Moment de descans


Porto uns quants dies no fent res més que treballs. Arribo a casa, dino i em tanco fins que arriben els meus pares a saber a quina hora. Hi ha dies que encara em quedo més estona perquè vull acabar de polir alguna cosa i d’altres que arriben tard i per tant em quedo continuant amb la feina fins gairebé l’hora de sopar.
Quan arriben a una hora raonable (les 19.00) gastem el nostre temps en veure series, és una manera de desconnectar i d’estar alerta a la vegada.

Fa ja un temps estem veient The Office que és realment divertida i serveix per riure, bàsicament. Com els capítols són de 20 minuts caven en qualsevol temps lliure i com no els veiem seguits un rere l’altre encara en tenim per temps.

Les series de més llargada van variant al llarg del temps, la última: Prison break. Confesso que al principi no m’agradava gens i mai li vaig arribar a agafar un apreci especial, però em va enganxar, sobretot per el ritme d’alguns capítols en els que realment t’estresses.

El protagonista no em semblava res de l’altre món, un personatge amb una personalitat indefinida (pensava jo), fins que em vaig adonar que era molt intel•ligent (molt). Només em calen dir dues coses d’aquesta sèrie. Trauria la resta de la sèrie menys aquests moments si em demanessin que repetís eternament dos moments.

El primer és quan el protagonista es torna boig, té la mirada perduda, els ulls plorosos i no respon a res, em vaig quedar realment sorpresa de la gran actuació de l’actor i els motius i les conseqüències fan que aquest moment sigui millor.

I l’altre és un moment conde de Montecristo. És al penúltim capítol de la primera temporada. No sé si havien volgut fer la sèrie tipu conde (bàsicament perquè no m’he llegit el conde i no sé si hi ha altres elements als que fa referència), però després de les paraules que va deixar anar cert personatge a un altre cert personatge mirant-se’l... (era una frase literalmet conde (vale, adaptada... però es notava molt) vaig decidir veure la segona temporada (encara que diuen que es dolenta) per si continua amb la trama “condil”. Al veure-ho vaig pegar un salt al sofà i vaig dir: això és conde de Montecristo!
I ara començarem amb: A dos metros bajo tierra.
Espero que estigui bé.

Torno a fer treballs perquè admeto que avui, aquest mini-descans que m’he pres ara, no ha estat gens merescut. A treballar!

2 comentaris:

Estefania Álvarez ha dit...

Interesant, sipsss jj

Jo la major part del temps o estic amb ma germana o escric. (a vegaades veig perdidos, encara que puff hi han tantes coses que al final et perds i dius:

-Pos vale... xd).

Avui no, avui porto desde temps inmemorials amb revolucions del segle XIX a França.

Bonapartista!!! (tot es taan conde tambe!!! xd).

Mireia ha dit...

Sort amb els teus treballs!

Jo fa anys que no puc escriure. No només per temps sinò perquè vull acabar de corregir el Marc i encara que ho tingués a mà ara em fa bastanta por destroçar-ho tot.

El conde està a tot arreu!

muas