dilluns, de març 01, 2010

Llibres de febrer

El abanico de lady Winderer (Oscar Wilde) del dia 7 al 8
La importancia de llamarse Ernesto (Oscar Wilde) del dia 8 al 9
Introducció a Shakespeare (Salvador Oliva) del dia 10 al 19
Wilt (Tom Sharpe) del dia 19 al 21
Flor de leyendas (Alejandro Casona) del dia 21 al 24
La reina oculta (Jorge Molist) del dia 25 al 28
Farenheit 451 (Ray Bradbury) del dia 28 al dia 1 de març.

El abanico de lady Winderer (Oscar Wilde) del dia 7 al 8


Està bé, encara que s’ha d’entendre. És una obra de teatre però no és ni una comèdia ni un drama, així que et deixa bastant igual però la trama està molt ben portada, em va semblar molt interessant.

La importancia de llamarse Ernesto (Oscar Wilde) del dia 8 al 9

Nota: No llegiu aquesta obra al tren.
Em vaig riure moltíssim, encara més que veient la pel•lícula, però potser també era perquè la visualitzava. Qui és John Worthing si no el Colin Firth? I com no recordar la cançoneta que canten els dos?

Moltes frases per recordar, més de les que apunto i per cert el meu personatge preferit és John o Ernest Worthing.

Bracknell. Los padres de usted, viven?
John. He perdido a ambos lady Bracknell.
Bracknell. Perder a uno de ellos, señor Worthing, puede pasar por una desgracia; pero perder a los dos, parece realmente un descuido.


Archi. En primer lugar, las muchachas no se casan nunca con el hombre con el que flirtean. No lo encuentran decoroso.
John. Valiente tontería!

John. Pero es que uno no va a poder comerse los pastelitos en su propio jardín?
Archi. Pero no decías tu que se necesitaba no tener corazón para ponerse a comer pasteles en estas circunstancias?
John. Lo que dije es que tú no tenias corazón para comer en estas circunstancias. Que es algo muy distinto.
Archi. Puede ser. Pero los pasteles son los mismos. (Vuelve a apoderarse del plato de pastelitos).

Introducció a Shakespeare (Salvador Oliva) del dia 10 al 19


Doncs realment aquest llibre m’ha servit moltíssim. Està escrit per el mateix que fa les traduccions al català d’obres de Shakespeare i per tant de la tantes vegades llegida per mi, traducció de Hamlet. No em cau gaire bé l’home, la veritat. Escriu com si Shakespeare fos deu i no es pogués equivocar mai de la vida i a vegades això fa que el que opina sobre ell sigui o bé exagerat o simplement no t’ho pots creure perquè no et dona perspectiva, només et diu les opinions d’altre autors i que totes són equivocades, que ell té la raó.
A part d’això, el llibre em va donar ganes de llegir més de Shakespeare, en especial el rei Lear i Machbeth. Ja veurem com es desenvolupen les coses però almenys ara tinc una visió general com també una idea d’historia d’Anglaterra i com treballava en aquell moment Shakespeare a més de la curiositat que la dona de Shakespeare es deia Anne Hathaway!! Que fort.

Wilt (Tom Sharpe) del dia 19 al 21

Bé, a mi em van dir que riuria amb aquest llibre i no vaig riure fins pràcticament la ultima part, però he de reconèixer que és molt divertit, potser hauria d’haver rigut abans i no tenia el dia perquè realment.
Encara que em van dir que anava d’un professor i les coses que li passen fent classe. Ni molt menys!!! Només dir que el protagonista es passa gairebé tota la novel•la en un interrogatori i fa ballar als policies, és boníssim!
Flor de leyendas (Alejandro Casona) del dia 21 al 24

El millor del llibre van ser la guerra de Troia i Tristan i Isolda, perquè per fi em vaig enterar de la veritable historia! També explicaven la dels nibelungos i tot i ser semblant a la peli, es molt diferent, bastant...
És molt fàcil de llegir i realment maco, és com estar llegint mitologia (que en molts casos ho era) o contes, un rere l’altre.

La reina oculta (Jorge Molist) del dia 25 al 28

Uoooo, em vaig quedar absolutament enganxada. És tan maco! I tant... aix. M’ha encantat. D’acord que hi ha un moment en que s’assembla perillosament al codigo da vinci, però, m’agrada el codigo da vinci no? Llavors, el problema està? On?
L’historia passa tota sencera en el S.XI d.C. a França en època de creuada contra els càtars. Doncs, tant l’ambientació com els personatges principals, com està portada la trama, són genials.
Parlem del final. Vaig tindre un problema amb el final. El final general, em va semblar que escapa de la seva línia, el final concret de personatges em va semblar una via fàcil d’acabar la historia i després vaig veure el perquè d’aquest final en el final final que em va semblar en part genial i en part terrible. Però ho hauria de matisar dient spoilers i no ho faré.

Personatge preferit:

Guillermo de Montmorency

Com no? Sé que a vegades no es porta molt “caballerosamente” però, és el meu preferit. I mort a Hugo (no mort del tot pero...) Crec que són com el Jack i el Sawyer, que el Sawyer és el millor tot i no ser moralment correcte en molts aspectes i el Jack fa de bo però no acabes ni d’estimar-lo ni d’odiar-lo (això és el que penso jo).

Fico un fragment d’un tros que només explicar-li a la Fanny ja li va interessar, el començament de la baralla de taberna.

–¡Un seis! –rugió Guillermo–. ¡Ganamos nosotros! –Y su compadre Amaury empezó a reír a carcajadas.
–¡No puede ser! –gritó Gunter–. ¡Ha cambiado el dado!
–Un seis, hemos ganado. Partida terminada –insistió Guillermo, mientras recogía el dado y lo guardaba en su faltriquera.
–¡No lo escondas! –advirtió el mercader.
El muchacho le miró mientras golpeaba su bolsa sonriendo triunfal.
–No te vas a burlar de mí, petimetre –gruñó Gunter, y la hoja de su daga brilló buscando las tripas de su adversario.
Éste lo esperaba y dio un paso atrás esquivándolo, aun sin poder evitar que el estilete rasgara su túnico y penetrara hacia los intestinos.

Farenheit 451 (Ray Bradbury) del dia 28 al dia 1 de març.

La veritat és que el vaig agafar ahir, que encara era Febrer, per llegir mentre no començava “de ratones y hombres” que he pogut agafar avui a la biblioteca.
Ja me’l havia llegit, però crec que se’m havien escapat moltes coses perquè aquest cop encara m’ha agradat més que l’anterior, no recordava els sentiments d’ells d’aquesta manera tan crispada i aquesta relació amb la seva dona. El títol, per altra banda, em sembla molt encertat i que més dir d’un clàssic?
Aviso, no veieu la pel•lícula... quina vergonya...
I la frase: Eso es lo bueno de estar moribundo. Cuando no se tiene nada que perder, pueden correrse todos los riesgos.


Proximament: De ratones y hombres (el llibre preferit del Sawyer, segons diu, encara que crec que és una ironia) i algun de Christian Jacq.

3 comentaris:

Estefania ha dit...

Jeje es això, el Jack es massa sóc bo joooo
I el Sawyer diu: No em veieu com a algú bo! No ho sóc i tots ho sabem xd

Jo vui que mel deixis!! I a sobre poses lescena de baralla a taberna. Jeje que divertit, canvi de daus!!!!

Ernesto!! Es que Oscar Wilde es un geni. Deu meu, tot el que escriu es per tronxar-se, sobretot les autocrítiques. Com no el van venerar fins a la mort???

Mireia de No Honrubia ha dit...

en quant vulguis, te'l deixo.

i no sé com a oscar wilde no el van venerar fins la mort, suposo que perquè la gent és una mica tonteta... que hi farem.

Dorian Gray! fins al maig!! vergonya!

Estefania ha dit...

Aquest diumenge oscarssss!! k rapid...