Bé, com ja us vaig dir he estat llegint durant aquests últims mesos d’exàmens en els que no he dit res sobre les meves lectures. Avui us vull parlar d’un d’aquests llibres que vaig llegir.
P.s I Love you.
Per començar, havia vist la pel•lícula. Quan veiem una pel•lícula tenim expectatives i jo en tenia. Però tranquils, el llibre les supera. No es tracta del gran drama, sinó d’una novel•la divertida alhora que emotiva. A més, es anglesa, qui hagi llegit prous llibres anglesos sabrà quin tipus de nosequé tenen aquestes novel•les.
Si, es un llibre que et fa plorar, molt, però no et sents malament mentre el llegeixes, no es depriment, es esperançador i, com ja he dit, divertit, te moments en que has de riure i encara tens les galtes molles o en que rius i plores alhora. En una entrevista l’autora deia que escrivia de nit, que són els moments més foscos de la Holly.
El Gerry surt menys del que s’espera al haver vist la pel•lícula, però se’n parla molt i les situacions dedicades únicament al que dona títol a la novel•la només són una part d’aquesta, de l’entramat familiar que hi ha darrere, de tots els personatges que a la pel•lícula van ser poc aprofundits, deixats de banda o fins i tot desapareguts, com un dels germans de la Holly, el Richard, que en la novel•la te moltes frases i en pantalla han eliminat la seva historia. Això no es una mala crítica a la pel•lícula perquè la valoro molt com a adaptació, perquè ha sabut captar aquesta essència tot i els canvis.
P.s I Love you.
Per començar, havia vist la pel•lícula. Quan veiem una pel•lícula tenim expectatives i jo en tenia. Però tranquils, el llibre les supera. No es tracta del gran drama, sinó d’una novel•la divertida alhora que emotiva. A més, es anglesa, qui hagi llegit prous llibres anglesos sabrà quin tipus de nosequé tenen aquestes novel•les.
Si, es un llibre que et fa plorar, molt, però no et sents malament mentre el llegeixes, no es depriment, es esperançador i, com ja he dit, divertit, te moments en que has de riure i encara tens les galtes molles o en que rius i plores alhora. En una entrevista l’autora deia que escrivia de nit, que són els moments més foscos de la Holly.
El Gerry surt menys del que s’espera al haver vist la pel•lícula, però se’n parla molt i les situacions dedicades únicament al que dona títol a la novel•la només són una part d’aquesta, de l’entramat familiar que hi ha darrere, de tots els personatges que a la pel•lícula van ser poc aprofundits, deixats de banda o fins i tot desapareguts, com un dels germans de la Holly, el Richard, que en la novel•la te moltes frases i en pantalla han eliminat la seva historia. Això no es una mala crítica a la pel•lícula perquè la valoro molt com a adaptació, perquè ha sabut captar aquesta essència tot i els canvis.
La veritat és que pocs llibres m’han fet plorar i només tres des del primer capítol (Memorias de Idhún, P.s I Love you, The hunger games).
Les coses més difícils d’aconseguir amb una novel•la són fer plorar i fer riure. Cecelia Ahern ho ha aconseguit.
Gracies a la Estefania per recomenarme'l i gracies a la Lisi per deixar que li recomanés i no matar-me quan no li paro de preguntar per on va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada